No s'ha trobat res

Disculpes, però no s'han trobat resultats. Potser cercar us ajudarà a trobar una entrada relacionada.

Fellini i Nino Rota

“Federico Fellini i el músic Nino Rota”. Pep Solé, músic.
Una introducció del president senyor Jaume Tous sobre el Federico Fellini va donar pas al conferenciant explicant amb la vida del “Nino Rota”
Giovanni Rota (Milà, 1911, Roma 1979)
Nen prodigi criat en una llar musical. Als 11 anys va estrenar un oratori: L ?infanzia di San Giovanni Battista, estrenat a Milano i presentat posteriorment a Paris.

Va estudiar al Conservatori de Milano i posteriorment a l’Acadèmia de Santa Cecilia de Roma. Va guanyar una beca de 2 anys per prosseguir estudis al Institut Curtis de Philadelphia i posteriorment va tornar a Milano on es va doctorar amb una tesi sobre el compositor del Renaixement Gioseffo Zarlino. També es va llicenciar en Lletres a la universitat de la mateixa ciutat.

Va entrar de professor al conservatori on havia estudiat i posteriorment en va ser el director durant 30 anys.

Entre altres obres va escriure 150 bandes sonores per pel?lícules. És en aquesta darrera faceta on va assolir els èxits més grans, sobretot amb les bandes que va fer per Federico Fellini, Luchino Visconti i Franco Zeffirelli.

Els crítics de Nino Rota diuen d? ell que es plegava massa als desitjos del director de la pel?lícula i que aquesta actitud en excés complaent i servicial li restava creativitat a la seva música. Però és amb les bandes sonores on va assolir la glòria i un lloc a la història de la música. En canvi, els mateixos que critiquen la música de Nino Rota reconeixen que tenia una gran facilitat per crear belles melodies, tan aviat alegres, com tristes, com dolces i que, en qualsevol cas, la qualitat del producte sempre era bona, per sobre d?altres consideracions. A més i en això tothom coincideix, es veu que Nino Rota era una excel?lent persona, bon company de feina, gens engreït i amb un caràcter encisador. Es feia estimar, que segurament és millor que fer-se admirar.

Per exemple, el tema de Gelsomina, de ?La Strada?. Es un lament però sobretot és un clam. La injustícia d?una societat que permet Gelsomines i no les veu, o no les vol veure, clama al cel i Nino Rota, escandalitzat, esgarrifat, protesta a la seva manera: fent plorar el pentagrama. Però ell no pot trair la seva forma de ser i el fa plorar dolçament perquè ell té un cor tendre i perquè Gelsomina, la pobreta, també era dolça.

Es dóna la circumstància que quan Giulietta Masina va morir, el 23 de març de 1994, cinc mesos després que Fellini, el seu marit, al seu enterrament un trompetista va tocar el tema de Gelsomina.

La xerrada va acabar escoltant la música gravada de “El Padrino” i el conferenciant ens va delectar amb una interpretació a trompeta del tema de “La Strada”.

El torn de preguntes va acabar amb un altre interessant conferència.